VOLDRIA...

Un vals voluptuós que al lluny desmaia,
una cambra embaumada de perfums,
i la llum de la tarda, que agonitza,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Notes d’aigua caient en el silenci,
la tebor d’una clara nit d’estiu,
el licor dels teus llavis..., la rotonda
de neu blanca que fan els gessamins.
Soletat, soletat al ple del dia
en un camp que enlluerne amb tanta llum,
l’ombra espessa d’un arbre, una au que cante,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Una barca engronxant-se abandonada
per una aigua més clara que el cristall,
fresca brisa que el rostre ens acarone
i l’oblit del futur i del passat.
Una cambra luxosa allà en el vespre
on tot foren tapissos i velluts,
domassos i divans, sedes i randes,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
I llavores, caigut dins de l’ensomni
del poeta de Pèrsia, Omar Khayyam,
sentir que estic vivint, i que és ma vida
una estrela que roda per l’espai.
Despertar un moment mig en tenebres,
contemplar els abismes dels teus ulls,
i sentir com un llamp... Un sol que passa!
Per a dir-te, ma aimia, com te vullc!
 
  Daniel Martínez Ferrando