EL GAT I EL FORMATGE

Un llaurador de molt poc calandari,
sentint un cert ruïdo en son armari,
donà per cert que sense companatge
es menjava una rata son formatge.
Què fa pués? Gafa el gat, i en molta pau
dins de l’armari el fica, i tanca en clau.
El gat matà a la rata, i a son atge
del llaurador també es menjà el formatge:
mostrant a tots que a voltes fa un amic,
si és codiciós, més mal que un enemic.

Vicent Olcina

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell
i un llac on el temps s’endinsa
t’he vestit de dubtes
i una certesa profunda
 
 
amor que amb la nit
desgranes la llum
del collar dels dies
 
 
t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma
 
 
amor sense nom
on el temps s’endinsa i nia

Anna Montero 

CANT A MARXUQUERA

Dessota els peus pelosos d’un fort cinyell de serres
—immobles sentinelles que guarden de ses terres
                    el pa, la fe i virtut—
s’estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
                    d’augusta solitud.
Darrere, l’alt Mondúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
                    fins la blava Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l’alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
                    castell de l’antigor.
No sé què té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
                    ni es sent de passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d’arbres dolcíssima,
d’aucells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
                    dels fills colrats del camp.
Oh, els sagrats efluvis d’amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se’n —com de fornal estreta—
                    d’aquells encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l’enfonsen ardida
                    els punys dels llauradors!...
Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
—assedegat de pàtria— per al pit esculpir-les
                    (voldria fer-ho ab foc,
car sóc un fill de l’horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
                    ’relat al cor d’un roc!)
i veig aquí la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
                    ab xiscle amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d’amor que esclata
                    per dar vida i delit.
Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que no ensagna; no com l’arma de guerra
                    que branden els cabdills
ab llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors —ai!— les palpebres
                    de pares i de fills.
Oh vell forcat que brilles com ceptre d’un imperi
d’amor i d’esperança, de fe sense misteri,
                    de pau i de progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
                    ab inefable bes.
Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
                    que et dan els olivars,
i d’eixes muntonades superbes d’or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
                    penjant dels taronjars.
Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
                    als corcats garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
                    els troncs dels ametlers.
I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
                    vestint-les de coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
                    i blans llits de fenoll.
Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
                    i plora la poput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l’espatla
                    del tossal conegut.
Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles
                    dels aspres romanins.
Llavors, oh goig de l’ànima, com atre eixam, rumboses
vénen les fadrinetes a berenar gojoses
                    la mona sota els pins.
És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
                    van rumbejant als cors,
i, un temps febles flametes, s’aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
                    florint humanes flors...)
Ninetes, dolces nines, guardeu vostra innocència,
que sou la clariana de l’horta de València,
                    l’amor d’aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu taranes; mes, ai!, no us desempare
                    la candor en el ball.
Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
                    guardeu eixa candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guardeu eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
                    quan vinga l’estior.
Ja arriba l’estiuada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
                    dels grans raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues —pa vostre i sang brusenta—:
                    Déu vos en fa mercés.
Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
                    cobrixen fins al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
                    són besos que Ell us da!
I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l’arbre, feu-li, cantant, la gala
                    de cor, ànima i seny
des d’eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i engisera,
                    que sempre a Déu empeny.
Ben prompte ja, les pluges saonaran l’oliva,
puix la tardor s’acosta, i els grans bargins la viva
                    almàssera ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
ab l’oli de la joia ja no seran amargues,
                    ans dolces se us faran.
Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
                    i dónes oli suau!
Oh vida austera i dura dels fills del camp submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
                    i els dónes forta pau.
Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
                    i els cors dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
                    abelles, nines, flors...
Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
                    i et fa esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
                    jo vull en tu morir!
Francesc M. Miret

DALT DE LA JUNGFRAU

Dalt de la Jungfrau,
vora del cel blau,
tindràs un palau
en cada nevera.
Quan de tard en tard
i avivant l’esguard
passarà l’isard,
sortiré a cacera.
Tindràs un mirall
en el blanc cristall
que muntanya avall
estén la gelada,
i un corrent gegant
formarà amb ton cant
l’eco palpitant
de la fondalada.
Tindràs un tresor
d’edelweis en flor,
les estrelles d’or
tindràs per llanternes...
Vine a la Jungfrau,
vora del cel blau,
a gosar en pau
de les neus eternes!
 
Apel·les Mestre

VOLDRIA...

Un vals voluptuós que al lluny desmaia,
una cambra embaumada de perfums,
i la llum de la tarda, que agonitza,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Notes d’aigua caient en el silenci,
la tebor d’una clara nit d’estiu,
el licor dels teus llavis..., la rotonda
de neu blanca que fan els gessamins.
Soletat, soletat al ple del dia
en un camp que enlluerne amb tanta llum,
l’ombra espessa d’un arbre, una au que cante,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Una barca engronxant-se abandonada
per una aigua més clara que el cristall,
fresca brisa que el rostre ens acarone
i l’oblit del futur i del passat.
Una cambra luxosa allà en el vespre
on tot foren tapissos i velluts,
domassos i divans, sedes i randes,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
I llavores, caigut dins de l’ensomni
del poeta de Pèrsia, Omar Khayyam,
sentir que estic vivint, i que és ma vida
una estrela que roda per l’espai.
Despertar un moment mig en tenebres,
contemplar els abismes dels teus ulls,
i sentir com un llamp... Un sol que passa!
Per a dir-te, ma aimia, com te vullc!
 
  Daniel Martínez Ferrando

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament 
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

Ausiàs March

Filis llauradora

Filis llauradora,
que al sol dónes llustre,
joguet de crestall,
milacre de sucre,
al mirar tos ulls,
pastora, em desulle,
mes jo no, tu sí
que los ulls me furtes.
Entre les pestanyes
tan airosos juguen,
que tot lo donaire
d’altres ulls tripulen.
Si estan entre neu,
com me tiren purnes?
Com, sabent que em maten,
de mirar-me gusten?
El cel volgué fer
ab lo seu palustre
obra tan perfeta
que, per a que puguen
veure aqueix abril,
s'assomen les fruites
per les gelosies
de mil verdes fulles.
I així, tan perdut
estic quan apure
que tes dos esteles
mereixen ser llunes,
que volguera dar-te,
encara que em punxes,
allò que en lo cor
observen les xufes.

Jacinto Alonso Maluenda

Judith de Welp

Judith de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts.
 
                             II
Judith de Welp ha somiat
que al front garlanda cenyia;
lo comte l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t, sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder.
 
                             III
Judith de Welp és la flor
que al vell emperant agrada:
avui, al donar-li el cor,
la garlanda li ha donada.
Per la mà la conduïa
dintre el palau imperial;
los cavallers obren via
fins a la cambra nupcial.
Cau després la nit obscura;
i envolt en negra armadura
lo diable vetlla al portal.
 
                             IV
Judith de Welp a un galant
dóna un bes que l’encadena:
a la guerra és l’emperant;
una llàntia els enllumena.
Diu ella a un Crist anguniosa:
«Traieu-me est amor del pit!...»
S’ou en lo flam que reposa
d’un brumerot lo brunzit.
Ja el llum ha mort d’un cop d’ala;
i brilla al fons de la sala
l’esguard del diable enrogit.
 
                              V
Judith de Welp té a l’enfront
la cort i la clerecia;
groc Ludovic de l’afront
los Evangelis obria:
«Jureu aquí que sou pura;
que són crims eixos murmulls!»
Si ardida sa boca jura,
sa destra no, i tanca els ulls.
Que un braç resolt l’ha apartada,
i ha vist ab horror posada
l’urpa del diable en sos fulls.
 
                             VI
Judith de Welp ja és al clos.
No hi ha en sa llosa el sant arbre:
tan sols la vetlla en repòs,
de dia, un àngel de marbre.
Mes de nit, quan lo judici
ja apar la tempesta al lluny,
l’àngel s’acota ab desfici
i pels monts sa veu retruny:
«Deixonda’t: ja és tamps, ma esposa!»
I en va al marbre de la llosa
lo diable hi truca ab lo puny.
 
Àngel Guimerà

LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA

Estant de repòs, vetlava ma pensa,
portant-me record de coses passades;
dels mals i dels béns que amor me dispensa
ab goig i tristor fent jo recompensa,
sumava lo temps per anys i jornades
quan, sentint remor les mies orelles,
dubtava si era cantar de cigales
o so de sancerros, tifells o esquelles,
o veu de persones, o eixam d’abelles,
o passa de grues, o corbs, o cucales.
I estant en est dubte, quan més s’acostaven,
ixquí en la finestra del meu escriptori
i viu pel barranc avall devallaven
d’armats tals esquadres que cert me semblaven
algun gran roïdo o gran rebombori,
llançant les paraules a lliures i arroves,
que em sembla tenien entre ells molt gran cisma,
que els uns ab los altres fent contres i proves
ab molt gran desodi venien a noves,
que em par que en l’alfòndec oís la morisma.
I ab l’arc en la mà, cuití tost defora,
un pas davant altre, mostrant passejar-me,
per veure i sentir la tal via-fora;
i sens molt trigar, tant sobtí aquella hora
vers ells caminant, que vaig atansar-me.
«Mossényer, la vostra —los uns me digueren—,
i Déu vos mantinga i us llargue la vida»,
e jo, «Déu vos ait» dient-los, d’on eren
tantost responguí, i ells respongueren:
«Mossényer, d’a cens d’aquesta partida.»
«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus ara,
puix só arribat ací de ventura:
quin és lo perquè que ab tanta gatzara
anau remorats, i ab tal gara-gara
que el cor de qui us ou meteu en pressura?
Ha-us algú fet sobres molt demasiades?
o han-vos llevat de l’aigua la tanda?
o anau a trencar assuts o parades?,
car no sens gran causa veig jo volotades
a totes les gents, deçà d’esta banda.»
«Mossényer senyor, si no us ho parlàvem,
la vostra mercé tampoc no ho sabria;
mas, puix que voleu saber on anàvem
ni tota la cosa de què raonàvem,
sens vot d’aquests altres jo no us ho diria.»
I així entre ells parlant, de mi allunyant-se,
crec jo que pensaven si dir-m’ho devien,
i a cap d’un poquet a mi acostant-se,
puix jo els viu tornar, vers ells jo m’atanse
per veure ço que ells a mi dir volien.
I dix u dels pròmens, ab veu entonada:
«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,
en contra nosaltres, sens pus, fo donada
una... (com li diuen?) sentença malvada
(puix vostra bondat nos ou i ens escolta),
la qual fo d’inics i de molts ultratges
i en gran vituperi de tots i gran gangle,
car ella ens bandeja los nostres llenguatges;
per on s’han mogut los nostres coratges
a fer que, d’hui més, de nós ningú es jangle.»
E jo els responguí: «Qui és lo coronista
que us ha enfellonits ab eixa sentència?»
«Mossényer meu, no —dix ell—, no és jorista,
mas ans és prevere, i molt gran coblista,
i és d’esta Seu d’ací de València.
Té nom tan revés (mal dogal l’estire!)
que bé encertillar me par que el poguera:
“fenoll”, o “espígol”, me par que retire.»
Dic jo: «Fenollar.» «Oh llamp que el regire,
que ver vós dieu —dix ell—, car ell era!»
«Al cap de la llengua me par que el portàveu,
que jo estic pasmat com no l’escopíeu;
mas, puix sé qui és, vejam on anàveu
ni què per això fer delliberàveu,
que en est dubte estava com viu que veníeu
de punta en blanc.» «Tot dret a sa casa
de volta-volut anam a cercar-lo,
i a da-me’n i pren-te’n, i a foc i a brasa,
i al bell trico-traco, i a bon tall d’espasa
fins n’ixquen eixutes, molt bé castigar-lo.»
«O, val Déu, germans —dic jo—, i no ho fésseu
ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,
i, ab tot que raó molt més ne tinguésseu,
contra ningun clergue nul temps permetésseu
de fer tal escàndil, ni anc ho pensàsseu;
mas sols un poquito vullau reposar-vos
i vostra furor un poc ara cesse,
perquè, Déu aidant, jo puc bé aidar-vos,
que més no us caldrà d’això curruixar-vos,
si tots sou contents que jo m’hi entravesse.»
«Plaer hi trobam i plau-nos, mossényer,
que us hi entravesseu, i haurem-ho a gràcia
per ço que ens façau valer i atényer
que els nostres parlars no ens vullen constrényer,
i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia.»
I en tal delliber, puix tots hi assistiren,
partint-se de mi, ab cants i grans grites
deçà i dellà tantost s’espargiren
tornant a les viles i llocs d’on partiren,
les quals són aquestes ací sotascrites:
Torrent, Alaquàs i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia
i de Benetússer, Moncada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix i Xilvella,
i de Almussafes també, i d’Alboraia
i de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Espioca, Carpesa i Paiporta,
de Massamagrell i de Meliana,
de Benimaclet i de Borriana
i, per abreujar, de tota la horta.
Venien armats en tantes maneres
que no puc estar del tot no us escriga:
ab uns marrassans i espases roperes
i molt engaltades les grans cervelleres
i, en guarda del nas, cascú una espiga,
portant les cuirasses damunt ben esteses,
sens cloure ni estrényer corretges ni baldes,
cuixots i sagnies de calces flandeses,
cuirasses prou altes de tall, genoveses,
que fins als genolls los pleguen les faldes.
I ab dards i ses llances i esgarradores,
rodelles també, i prou taulagines
i ronques i dalls i bones fitores
i bons galandarts, baslarts, podadores,
broquers de set rodes i grans pavesines,
espases cassudes i bons maneresos,
estocs i grans atxes i bones visarmes,
gorjals i manyoples del temps que els francesos
usaven los muscles i contra els inglesos
molt més que no ara exercien les armes.
Veuríeu punyals i espases guarnides,
crueres i poms del temps de les xapes,
olent a resclum les dargues podrides,
i de les ballestes les cordes florides,
i, en los pavesins, forats i grans trapes.
Qui porta la llança ab l’asta corcada
i plena de pols i polls de gallina,
qui porta cuirassa del tot desllandada,
qui porta la espasa tan fort rovellada
que traure no en pot per res la baïna.
Qui porta carcaix no hi porta les tretes,
qui porta tornet no hi porta tellola,
qui porta cordells en lloc de tiretes,
qui porta les calces tan justes i estretes
que prest als garrons lo pes les assola.
I a tal lo pessiga la cota de malla
que fa personatges torcent-hi lo morro,
i tal s’és armat per a la batalla
que par, embotit, un home de palla
que està per al bou plantat en lo corro.
I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne del mont de Calvari,
les armes untades, per por de la pluja,
de calç i de cendra, de fum i de suja,
mostrant que la cuina los era l’armari,
la u se afluixa i l’altre flastoma
al trist cuirasser, de culpa delliure.
Per veure tals gestes, d’ací fins en Roma
iríeu a peu, car no es pot per ploma
la tal visió pintar ni descriure.
Doncs, vós, reverend, puix veu que a mi toca
la part de aquestos per ara defendre,
puix dret i justícia en tot los advoca,
tallau del juí les rames i soca,
car res no és mal dit si mal no es vol pendre.
¿Sou vós mustassaf d’aquestes mesures,
que enventariau d’aquestos los actes?
o sou femater plegant les bassures?
o sobrejuntero, que ab grans desmesures
rompeu les antigues usances i pactes?
En què us perjudiquen, aquests, ni us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
Puix ells los se parlen i ells los s’entenen
i ells los se crien i ells se n’avenen,
a vós, qui us hi mescla, en fer-los tal guerra?
“Teniu-me aquest ase, metré’m en lo bando”
lo fet vostre em sembla, mossényer, que sia,
puix ab tal cautela i calla-callando
voleu usurpar-vos lo ceptre i lo mando
i metre divorci a on no us calia.
Si d’ells vos romanen grans malenconies
del temps ja passat, no els deu això noure,
puix no són blasfèmies tals mots, ni heretgies,
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure.
Car, què us toca a vós si l’u diu “ja el gafa”
i l’altre “jaqueix-me, puix veus que a tu em prostre”,
i l’altre a la burla li posa nom “nyafa”
i “ab un cudolàs lo xafa i esclafa”,
i “ab això meu reguem això vostre”?
Ni vull que en passeu treball ni fatiga,
mas que romangam almanco a la mira,
ni “ell se trespon”, ni “ell me paltriga”,
ni “cal que us ho faça”, ni “cal que us ho diga”,
ni “no hi cal coixí”, ni “sí hi cal cadira”,
ni “no us cal capell”, ni “no us cal corasses”,
ni “no us cal cosir, que està a la revessa”,
ni “no t’ho cal fer”, ni “cal que m’ho faces”,
ni “cal caragols”, ni “cal carabasses”,
ni encara llentilles, puix tinc fava fressa,
ni “ja fo tramés”, ni “fo tras lo lladre”,
ni “fo tret del pou”, ni “cal cota aquesta”,
ni “ell fo triaga”, ni “cal que tant lladre,
compare, ruixau-lo ab cua d’aladre”;
i per “no n’hi ha”, “colló no n’hi resta”;
i “fo travat l’ase, i encara maixcava”,
i “fo triat d’anques en molt gran rabera”,
i “al trunfo te’l juga, que tot ho guanyava”;
doncs, “si trunfo té, per què no el jugava?”,
que ara, per “deüna”, “molt bé estic encera”.
Ni “jo el m’he engolit” ni “ell lo se traga”,
sorbiu-ne un glop, ni “sényer, ja em colgue”,
dentera me’n ve, ni “cala la braga”,
ni “ara me’n dine”, ni el mot “de baldraga”,
ni “jo s’ho faria, compare, mas folgue”,
ni “lo reverend prou bé ho recita”,
ni “ja em só escapat”, i no és impossible,
ni “cal que hi anem”, “d’això no en fas fita”,
i “no picoteges, que prou està trita”,
mas encara això “és cosa fatible”.
Ni “ja estic ungat” ni “ell ensopega”
i “el dard ab gangalles i bona virolla
s’és tret a mallol”, “la porta ensodega”,
i “el temps s’engurgusa” i “tot m’ho sorrega
ab l’enmescuït, que res no hi afolla”,
i “l’empollastrit” i “tot s’enllafarda”,
i “el met borra en bast”, que molt s’acostuma,
i l’u “les hi perxa”, i l’altre “l’albarda”,
i “de fit a fit la fita i aguarda”,
i “met-n’hi bon raig, que tot se consuma”.
Ni “encara llamp te fira i soflime”,
i “mal aire et toc, torçó que t’estrenga”,
i “allà mal traïdor sobtós te llastime”,
i “fic que te fic, te bloque i arrime”,
de males adives prec Déu te comprenga,
i gint i suau “s’acatxa i s’aplata”,
i “fo trista hora d’aquella jornada,
que a mi encara, llas, lo cor me n’esclata,
perquè encara Llot no fo tras la mata
quan ja la profembra en sal fo tornada”.
Aquests i molts altres tan llisos vocables,
qui pot defensar no sien d’admetre?,
puix són a la vista i al toc agradables
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre.
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan poc senten;
mas qui els escorcolla i els tria i espluga
veurà que no deuen ab mà tan feixuga
esser maltractats, puix tant representen.
Doncs, puix que les coses del món raó volen
i en res la raó per res no vol força
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau vós tal orde que prest se consolen,
puix bona equitat la part d’ells esforça.
Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta,
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que, per molt que fósseu subtil i més destre,
eixir no en poríeu sens molta revolta.
I contra tals gents, prohòmens i savis,
aquestes empreses, mossényer, deixau-les;
puix los ho mostraren sos pares i avis
i ho han heretat de sos rebesavis,
deixau-los usar tals mots i paraules
i no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme, cruel i salvatge,
i no els llimiteu, mas dau-los llicència
i prest revocau aqueixa sentència,
i, als mots bandejats, donau-los guiatge.
Mas si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge,
jo us prec no ho prengau ab impaciència,
mas que ho reputeu a ma negligència,
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge.
Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega lo mal de bocatge;
per ço ara en veig en mi esperiència,
que, aprés que a València neguí la presència,
ací m’han pegat tals mots i llenguatge.

Jaume Gasull

LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA

Estant de repòs, vetlava ma pensa,
portant-me record de coses passades;
dels mals i dels béns que amor me dispensa
ab goig i tristor fent jo recompensa,
sumava lo temps per anys i jornades
quan, sentint remor les mies orelles,
dubtava si era cantar de cigales
o so de sancerros, tifells o esquelles,
o veu de persones, o eixam d’abelles,
o passa de grues, o corbs, o cucales.
I estant en est dubte, quan més s’acostaven,
ixquí en la finestra del meu escriptori
i viu pel barranc avall devallaven
d’armats tals esquadres que cert me semblaven
algun gran roïdo o gran rebombori,
llançant les paraules a lliures i arroves,
que em sembla tenien entre ells molt gran cisma,
que els uns ab los altres fent contres i proves
ab molt gran desodi venien a noves,
que em par que en l’alfòndec oís la morisma.
I ab l’arc en la mà, cuití tost defora,
un pas davant altre, mostrant passejar-me,
per veure i sentir la tal via-fora;
i sens molt trigar, tant sobtí aquella hora
vers ells caminant, que vaig atansar-me.
«Mossényer, la vostra —los uns me digueren—,
i Déu vos mantinga i us llargue la vida»,
e jo, «Déu vos ait» dient-los, d’on eren
tantost responguí, i ells respongueren:
«Mossényer, d’a cens d’aquesta partida.»
«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus ara,
puix só arribat ací de ventura:
quin és lo perquè que ab tanta gatzara
anau remorats, i ab tal gara-gara
que el cor de qui us ou meteu en pressura?
Ha-us algú fet sobres molt demasiades?
o han-vos llevat de l’aigua la tanda?
o anau a trencar assuts o parades?,
car no sens gran causa veig jo volotades
a totes les gents, deçà d’esta banda.»
«Mossényer senyor, si no us ho parlàvem,
la vostra mercé tampoc no ho sabria;
mas, puix que voleu saber on anàvem
ni tota la cosa de què raonàvem,
sens vot d’aquests altres jo no us ho diria.»
I així entre ells parlant, de mi allunyant-se,
crec jo que pensaven si dir-m’ho devien,
i a cap d’un poquet a mi acostant-se,
puix jo els viu tornar, vers ells jo m’atanse
per veure ço que ells a mi dir volien.
I dix u dels pròmens, ab veu entonada:
«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,
en contra nosaltres, sens pus, fo donada
una... (com li diuen?) sentença malvada
(puix vostra bondat nos ou i ens escolta),
la qual fo d’inics i de molts ultratges
i en gran vituperi de tots i gran gangle,
car ella ens bandeja los nostres llenguatges;
per on s’han mogut los nostres coratges
a fer que, d’hui més, de nós ningú es jangle.»
E jo els responguí: «Qui és lo coronista
que us ha enfellonits ab eixa sentència?»
«Mossényer meu, no —dix ell—, no és jorista,
mas ans és prevere, i molt gran coblista,
i és d’esta Seu d’ací de València.
Té nom tan revés (mal dogal l’estire!)
que bé encertillar me par que el poguera:
“fenoll”, o “espígol”, me par que retire.»
Dic jo: «Fenollar.» «Oh llamp que el regire,
que ver vós dieu —dix ell—, car ell era!»
«Al cap de la llengua me par que el portàveu,
que jo estic pasmat com no l’escopíeu;
mas, puix sé qui és, vejam on anàveu
ni què per això fer delliberàveu,
que en est dubte estava com viu que veníeu
de punta en blanc.» «Tot dret a sa casa
de volta-volut anam a cercar-lo,
i a da-me’n i pren-te’n, i a foc i a brasa,
i al bell trico-traco, i a bon tall d’espasa
fins n’ixquen eixutes, molt bé castigar-lo.»
«O, val Déu, germans —dic jo—, i no ho fésseu
ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,
i, ab tot que raó molt més ne tinguésseu,
contra ningun clergue nul temps permetésseu
de fer tal escàndil, ni anc ho pensàsseu;
mas sols un poquito vullau reposar-vos
i vostra furor un poc ara cesse,
perquè, Déu aidant, jo puc bé aidar-vos,
que més no us caldrà d’això curruixar-vos,
si tots sou contents que jo m’hi entravesse.»
«Plaer hi trobam i plau-nos, mossényer,
que us hi entravesseu, i haurem-ho a gràcia
per ço que ens façau valer i atényer
que els nostres parlars no ens vullen constrényer,
i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia.»
I en tal delliber, puix tots hi assistiren,
partint-se de mi, ab cants i grans grites
deçà i dellà tantost s’espargiren
tornant a les viles i llocs d’on partiren,
les quals són aquestes ací sotascrites:
Torrent, Alaquàs i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia
i de Benetússer, Moncada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix i Xilvella,
i de Almussafes també, i d’Alboraia
i de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Espioca, Carpesa i Paiporta,
de Massamagrell i de Meliana,
de Benimaclet i de Borriana
i, per abreujar, de tota la horta.
Venien armats en tantes maneres
que no puc estar del tot no us escriga:
ab uns marrassans i espases roperes
i molt engaltades les grans cervelleres
i, en guarda del nas, cascú una espiga,
portant les cuirasses damunt ben esteses,
sens cloure ni estrényer corretges ni baldes,
cuixots i sagnies de calces flandeses,
cuirasses prou altes de tall, genoveses,
que fins als genolls los pleguen les faldes.
I ab dards i ses llances i esgarradores,
rodelles també, i prou taulagines
i ronques i dalls i bones fitores
i bons galandarts, baslarts, podadores,
broquers de set rodes i grans pavesines,
espases cassudes i bons maneresos,
estocs i grans atxes i bones visarmes,
gorjals i manyoples del temps que els francesos
usaven los muscles i contra els inglesos
molt més que no ara exercien les armes.
Veuríeu punyals i espases guarnides,
crueres i poms del temps de les xapes,
olent a resclum les dargues podrides,
i de les ballestes les cordes florides,
i, en los pavesins, forats i grans trapes.
Qui porta la llança ab l’asta corcada
i plena de pols i polls de gallina,
qui porta cuirassa del tot desllandada,
qui porta la espasa tan fort rovellada
que traure no en pot per res la baïna.
Qui porta carcaix no hi porta les tretes,
qui porta tornet no hi porta tellola,
qui porta cordells en lloc de tiretes,
qui porta les calces tan justes i estretes
que prest als garrons lo pes les assola.
I a tal lo pessiga la cota de malla
que fa personatges torcent-hi lo morro,
i tal s’és armat per a la batalla
que par, embotit, un home de palla
que està per al bou plantat en lo corro.
I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne del mont de Calvari,
les armes untades, per por de la pluja,
de calç i de cendra, de fum i de suja,
mostrant que la cuina los era l’armari,
la u se afluixa i l’altre flastoma
al trist cuirasser, de culpa delliure.
Per veure tals gestes, d’ací fins en Roma
iríeu a peu, car no es pot per ploma
la tal visió pintar ni descriure.
Doncs, vós, reverend, puix veu que a mi toca
la part de aquestos per ara defendre,
puix dret i justícia en tot los advoca,
tallau del juí les rames i soca,
car res no és mal dit si mal no es vol pendre.
¿Sou vós mustassaf d’aquestes mesures,
que enventariau d’aquestos los actes?
o sou femater plegant les bassures?
o sobrejuntero, que ab grans desmesures
rompeu les antigues usances i pactes?
En què us perjudiquen, aquests, ni us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
Puix ells los se parlen i ells los s’entenen
i ells los se crien i ells se n’avenen,
a vós, qui us hi mescla, en fer-los tal guerra?
“Teniu-me aquest ase, metré’m en lo bando”
lo fet vostre em sembla, mossényer, que sia,
puix ab tal cautela i calla-callando
voleu usurpar-vos lo ceptre i lo mando
i metre divorci a on no us calia.
Si d’ells vos romanen grans malenconies
del temps ja passat, no els deu això noure,
puix no són blasfèmies tals mots, ni heretgies,
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure.
Car, què us toca a vós si l’u diu “ja el gafa”
i l’altre “jaqueix-me, puix veus que a tu em prostre”,
i l’altre a la burla li posa nom “nyafa”
i “ab un cudolàs lo xafa i esclafa”,
i “ab això meu reguem això vostre”?
Ni vull que en passeu treball ni fatiga,
mas que romangam almanco a la mira,
ni “ell se trespon”, ni “ell me paltriga”,
ni “cal que us ho faça”, ni “cal que us ho diga”,
ni “no hi cal coixí”, ni “sí hi cal cadira”,
ni “no us cal capell”, ni “no us cal corasses”,
ni “no us cal cosir, que està a la revessa”,
ni “no t’ho cal fer”, ni “cal que m’ho faces”,
ni “cal caragols”, ni “cal carabasses”,
ni encara llentilles, puix tinc fava fressa,
ni “ja fo tramés”, ni “fo tras lo lladre”,
ni “fo tret del pou”, ni “cal cota aquesta”,
ni “ell fo triaga”, ni “cal que tant lladre,
compare, ruixau-lo ab cua d’aladre”;
i per “no n’hi ha”, “colló no n’hi resta”;
i “fo travat l’ase, i encara maixcava”,
i “fo triat d’anques en molt gran rabera”,
i “al trunfo te’l juga, que tot ho guanyava”;
doncs, “si trunfo té, per què no el jugava?”,
que ara, per “deüna”, “molt bé estic encera”.
Ni “jo el m’he engolit” ni “ell lo se traga”,
sorbiu-ne un glop, ni “sényer, ja em colgue”,
dentera me’n ve, ni “cala la braga”,
ni “ara me’n dine”, ni el mot “de baldraga”,
ni “jo s’ho faria, compare, mas folgue”,
ni “lo reverend prou bé ho recita”,
ni “ja em só escapat”, i no és impossible,
ni “cal que hi anem”, “d’això no en fas fita”,
i “no picoteges, que prou està trita”,
mas encara això “és cosa fatible”.
Ni “ja estic ungat” ni “ell ensopega”
i “el dard ab gangalles i bona virolla
s’és tret a mallol”, “la porta ensodega”,
i “el temps s’engurgusa” i “tot m’ho sorrega
ab l’enmescuït, que res no hi afolla”,
i “l’empollastrit” i “tot s’enllafarda”,
i “el met borra en bast”, que molt s’acostuma,
i l’u “les hi perxa”, i l’altre “l’albarda”,
i “de fit a fit la fita i aguarda”,
i “met-n’hi bon raig, que tot se consuma”.
Ni “encara llamp te fira i soflime”,
i “mal aire et toc, torçó que t’estrenga”,
i “allà mal traïdor sobtós te llastime”,
i “fic que te fic, te bloque i arrime”,
de males adives prec Déu te comprenga,
i gint i suau “s’acatxa i s’aplata”,
i “fo trista hora d’aquella jornada,
que a mi encara, llas, lo cor me n’esclata,
perquè encara Llot no fo tras la mata
quan ja la profembra en sal fo tornada”.
Aquests i molts altres tan llisos vocables,
qui pot defensar no sien d’admetre?,
puix són a la vista i al toc agradables
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre.
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan poc senten;
mas qui els escorcolla i els tria i espluga
veurà que no deuen ab mà tan feixuga
esser maltractats, puix tant representen.
Doncs, puix que les coses del món raó volen
i en res la raó per res no vol força
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau vós tal orde que prest se consolen,
puix bona equitat la part d’ells esforça.
Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta,
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que, per molt que fósseu subtil i més destre,
eixir no en poríeu sens molta revolta.
I contra tals gents, prohòmens i savis,
aquestes empreses, mossényer, deixau-les;
puix los ho mostraren sos pares i avis
i ho han heretat de sos rebesavis,
deixau-los usar tals mots i paraules
i no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme, cruel i salvatge,
i no els llimiteu, mas dau-los llicència
i prest revocau aqueixa sentència,
i, als mots bandejats, donau-los guiatge.
Mas si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge,
jo us prec no ho prengau ab impaciència,
mas que ho reputeu a ma negligència,
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge.
Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega lo mal de bocatge;
per ço ara en veig en mi esperiència,
que, aprés que a València neguí la presència,
ací m’han pegat tals mots i llenguatge.

Jaume Gasull

LA BRAMA DELS LLAURADORS DE L’HORTA DE VALÈNCIA

Estant de repòs, vetlava ma pensa,
portant-me record de coses passades;
dels mals i dels béns que amor me dispensa
ab goig i tristor fent jo recompensa,
sumava lo temps per anys i jornades
quan, sentint remor les mies orelles,
dubtava si era cantar de cigales
o so de sancerros, tifells o esquelles,
o veu de persones, o eixam d’abelles,
o passa de grues, o corbs, o cucales.
I estant en est dubte, quan més s’acostaven,
ixquí en la finestra del meu escriptori
i viu pel barranc avall devallaven
d’armats tals esquadres que cert me semblaven
algun gran roïdo o gran rebombori,
llançant les paraules a lliures i arroves,
que em sembla tenien entre ells molt gran cisma,
que els uns ab los altres fent contres i proves
ab molt gran desodi venien a noves,
que em par que en l’alfòndec oís la morisma.
I ab l’arc en la mà, cuití tost defora,
un pas davant altre, mostrant passejar-me,
per veure i sentir la tal via-fora;
i sens molt trigar, tant sobtí aquella hora
vers ells caminant, que vaig atansar-me.
«Mossényer, la vostra —los uns me digueren—,
i Déu vos mantinga i us llargue la vida»,
e jo, «Déu vos ait» dient-los, d’on eren
tantost responguí, i ells respongueren:
«Mossényer, d’a cens d’aquesta partida.»
«Oïu-me, si us plau, vosaltres sus ara,
puix só arribat ací de ventura:
quin és lo perquè que ab tanta gatzara
anau remorats, i ab tal gara-gara
que el cor de qui us ou meteu en pressura?
Ha-us algú fet sobres molt demasiades?
o han-vos llevat de l’aigua la tanda?
o anau a trencar assuts o parades?,
car no sens gran causa veig jo volotades
a totes les gents, deçà d’esta banda.»
«Mossényer senyor, si no us ho parlàvem,
la vostra mercé tampoc no ho sabria;
mas, puix que voleu saber on anàvem
ni tota la cosa de què raonàvem,
sens vot d’aquests altres jo no us ho diria.»
I així entre ells parlant, de mi allunyant-se,
crec jo que pensaven si dir-m’ho devien,
i a cap d’un poquet a mi acostant-se,
puix jo els viu tornar, vers ells jo m’atanse
per veure ço que ells a mi dir volien.
I dix u dels pròmens, ab veu entonada:
«Sapiau, mossényer, que antany, no ha molta,
en contra nosaltres, sens pus, fo donada
una... (com li diuen?) sentença malvada
(puix vostra bondat nos ou i ens escolta),
la qual fo d’inics i de molts ultratges
i en gran vituperi de tots i gran gangle,
car ella ens bandeja los nostres llenguatges;
per on s’han mogut los nostres coratges
a fer que, d’hui més, de nós ningú es jangle.»
E jo els responguí: «Qui és lo coronista
que us ha enfellonits ab eixa sentència?»
«Mossényer meu, no —dix ell—, no és jorista,
mas ans és prevere, i molt gran coblista,
i és d’esta Seu d’ací de València.
Té nom tan revés (mal dogal l’estire!)
que bé encertillar me par que el poguera:
“fenoll”, o “espígol”, me par que retire.»
Dic jo: «Fenollar.» «Oh llamp que el regire,
que ver vós dieu —dix ell—, car ell era!»
«Al cap de la llengua me par que el portàveu,
que jo estic pasmat com no l’escopíeu;
mas, puix sé qui és, vejam on anàveu
ni què per això fer delliberàveu,
que en est dubte estava com viu que veníeu
de punta en blanc.» «Tot dret a sa casa
de volta-volut anam a cercar-lo,
i a da-me’n i pren-te’n, i a foc i a brasa,
i al bell trico-traco, i a bon tall d’espasa
fins n’ixquen eixutes, molt bé castigar-lo.»
«O, val Déu, germans —dic jo—, i no ho fésseu
ni en tanta angoixa per res no us posàsseu,
i, ab tot que raó molt més ne tinguésseu,
contra ningun clergue nul temps permetésseu
de fer tal escàndil, ni anc ho pensàsseu;
mas sols un poquito vullau reposar-vos
i vostra furor un poc ara cesse,
perquè, Déu aidant, jo puc bé aidar-vos,
que més no us caldrà d’això curruixar-vos,
si tots sou contents que jo m’hi entravesse.»
«Plaer hi trobam i plau-nos, mossényer,
que us hi entravesseu, i haurem-ho a gràcia
per ço que ens façau valer i atényer
que els nostres parlars no ens vullen constrényer,
i aprés, del restant, fareu lo que us plàcia.»
I en tal delliber, puix tots hi assistiren,
partint-se de mi, ab cants i grans grites
deçà i dellà tantost s’espargiren
tornant a les viles i llocs d’on partiren,
les quals són aquestes ací sotascrites:
Torrent, Alaquàs i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia
i de Benetússer, Moncada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix i Xilvella,
i de Almussafes també, i d’Alboraia
i de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Espioca, Carpesa i Paiporta,
de Massamagrell i de Meliana,
de Benimaclet i de Borriana
i, per abreujar, de tota la horta.
Venien armats en tantes maneres
que no puc estar del tot no us escriga:
ab uns marrassans i espases roperes
i molt engaltades les grans cervelleres
i, en guarda del nas, cascú una espiga,
portant les cuirasses damunt ben esteses,
sens cloure ni estrényer corretges ni baldes,
cuixots i sagnies de calces flandeses,
cuirasses prou altes de tall, genoveses,
que fins als genolls los pleguen les faldes.
I ab dards i ses llances i esgarradores,
rodelles també, i prou taulagines
i ronques i dalls i bones fitores
i bons galandarts, baslarts, podadores,
broquers de set rodes i grans pavesines,
espases cassudes i bons maneresos,
estocs i grans atxes i bones visarmes,
gorjals i manyoples del temps que els francesos
usaven los muscles i contra els inglesos
molt més que no ara exercien les armes.
Veuríeu punyals i espases guarnides,
crueres i poms del temps de les xapes,
olent a resclum les dargues podrides,
i de les ballestes les cordes florides,
i, en los pavesins, forats i grans trapes.
Qui porta la llança ab l’asta corcada
i plena de pols i polls de gallina,
qui porta cuirassa del tot desllandada,
qui porta la espasa tan fort rovellada
que traure no en pot per res la baïna.
Qui porta carcaix no hi porta les tretes,
qui porta tornet no hi porta tellola,
qui porta cordells en lloc de tiretes,
qui porta les calces tan justes i estretes
que prest als garrons lo pes les assola.
I a tal lo pessiga la cota de malla
que fa personatges torcent-hi lo morro,
i tal s’és armat per a la batalla
que par, embotit, un home de palla
que està per al bou plantat en lo corro.
I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne del mont de Calvari,
les armes untades, per por de la pluja,
de calç i de cendra, de fum i de suja,
mostrant que la cuina los era l’armari,
la u se afluixa i l’altre flastoma
al trist cuirasser, de culpa delliure.
Per veure tals gestes, d’ací fins en Roma
iríeu a peu, car no es pot per ploma
la tal visió pintar ni descriure.
Doncs, vós, reverend, puix veu que a mi toca
la part de aquestos per ara defendre,
puix dret i justícia en tot los advoca,
tallau del juí les rames i soca,
car res no és mal dit si mal no es vol pendre.
¿Sou vós mustassaf d’aquestes mesures,
que enventariau d’aquestos los actes?
o sou femater plegant les bassures?
o sobrejuntero, que ab grans desmesures
rompeu les antigues usances i pactes?
En què us perjudiquen, aquests, ni us ofenen,
que així els voleu córrer mortalment la terra?
Puix ells los se parlen i ells los s’entenen
i ells los se crien i ells se n’avenen,
a vós, qui us hi mescla, en fer-los tal guerra?
“Teniu-me aquest ase, metré’m en lo bando”
lo fet vostre em sembla, mossényer, que sia,
puix ab tal cautela i calla-callando
voleu usurpar-vos lo ceptre i lo mando
i metre divorci a on no us calia.
Si d’ells vos romanen grans malenconies
del temps ja passat, no els deu això noure,
puix no són blasfèmies tals mots, ni heretgies,
ni contra vós menys són grans vilanies
que us deguen a ira mortal així moure.
Car, què us toca a vós si l’u diu “ja el gafa”
i l’altre “jaqueix-me, puix veus que a tu em prostre”,
i l’altre a la burla li posa nom “nyafa”
i “ab un cudolàs lo xafa i esclafa”,
i “ab això meu reguem això vostre”?
Ni vull que en passeu treball ni fatiga,
mas que romangam almanco a la mira,
ni “ell se trespon”, ni “ell me paltriga”,
ni “cal que us ho faça”, ni “cal que us ho diga”,
ni “no hi cal coixí”, ni “sí hi cal cadira”,
ni “no us cal capell”, ni “no us cal corasses”,
ni “no us cal cosir, que està a la revessa”,
ni “no t’ho cal fer”, ni “cal que m’ho faces”,
ni “cal caragols”, ni “cal carabasses”,
ni encara llentilles, puix tinc fava fressa,
ni “ja fo tramés”, ni “fo tras lo lladre”,
ni “fo tret del pou”, ni “cal cota aquesta”,
ni “ell fo triaga”, ni “cal que tant lladre,
compare, ruixau-lo ab cua d’aladre”;
i per “no n’hi ha”, “colló no n’hi resta”;
i “fo travat l’ase, i encara maixcava”,
i “fo triat d’anques en molt gran rabera”,
i “al trunfo te’l juga, que tot ho guanyava”;
doncs, “si trunfo té, per què no el jugava?”,
que ara, per “deüna”, “molt bé estic encera”.
Ni “jo el m’he engolit” ni “ell lo se traga”,
sorbiu-ne un glop, ni “sényer, ja em colgue”,
dentera me’n ve, ni “cala la braga”,
ni “ara me’n dine”, ni el mot “de baldraga”,
ni “jo s’ho faria, compare, mas folgue”,
ni “lo reverend prou bé ho recita”,
ni “ja em só escapat”, i no és impossible,
ni “cal que hi anem”, “d’això no en fas fita”,
i “no picoteges, que prou està trita”,
mas encara això “és cosa fatible”.
Ni “ja estic ungat” ni “ell ensopega”
i “el dard ab gangalles i bona virolla
s’és tret a mallol”, “la porta ensodega”,
i “el temps s’engurgusa” i “tot m’ho sorrega
ab l’enmescuït, que res no hi afolla”,
i “l’empollastrit” i “tot s’enllafarda”,
i “el met borra en bast”, que molt s’acostuma,
i l’u “les hi perxa”, i l’altre “l’albarda”,
i “de fit a fit la fita i aguarda”,
i “met-n’hi bon raig, que tot se consuma”.
Ni “encara llamp te fira i soflime”,
i “mal aire et toc, torçó que t’estrenga”,
i “allà mal traïdor sobtós te llastime”,
i “fic que te fic, te bloque i arrime”,
de males adives prec Déu te comprenga,
i gint i suau “s’acatxa i s’aplata”,
i “fo trista hora d’aquella jornada,
que a mi encara, llas, lo cor me n’esclata,
perquè encara Llot no fo tras la mata
quan ja la profembra en sal fo tornada”.
Aquests i molts altres tan llisos vocables,
qui pot defensar no sien d’admetre?,
puix són a la vista i al toc agradables
i al gust i a l’oir així delitables
que en ceda i en llibre se deuen tots metre.
Però no els coneix qui bé no els remuga,
i així la finor d’aquells tan poc senten;
mas qui els escorcolla i els tria i espluga
veurà que no deuen ab mà tan feixuga
esser maltractats, puix tant representen.
Doncs, puix que les coses del món raó volen
i en res la raó per res no vol força
i aquests de tal pèrdua se planyen i dolen,
donau vós tal orde que prest se consolen,
puix bona equitat la part d’ells esforça.
Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar a regna ben solta,
i de tals deixebles jamés siau mestre,
que, per molt que fósseu subtil i més destre,
eixir no en poríeu sens molta revolta.
I contra tals gents, prohòmens i savis,
aquestes empreses, mossényer, deixau-les;
puix los ho mostraren sos pares i avis
i ho han heretat de sos rebesavis,
deixau-los usar tals mots i paraules
i no tempteu Déu i la paciència
de gent tan enorme, cruel i salvatge,
i no els llimiteu, mas dau-los llicència
i prest revocau aqueixa sentència,
i, als mots bandejats, donau-los guiatge.
Mas si en mes cobles vostra reverència
algun mot hi troba que no és de paratge,
jo us prec no ho prengau ab impaciència,
mas que ho reputeu a ma negligència,
puix veu que no ho dic per fer-vos ultratge.
Car diu-se que més que la pestilència
s’agafa i apega lo mal de bocatge;
per ço ara en veig en mi esperiència,
que, aprés que a València neguí la presència,
ací m’han pegat tals mots i llenguatge.

Jaume Gasull