EL GAT I EL FORMATGE

Un llaurador de molt poc calandari,
sentint un cert ruïdo en son armari,
donà per cert que sense companatge
es menjava una rata son formatge.
Què fa pués? Gafa el gat, i en molta pau
dins de l’armari el fica, i tanca en clau.
El gat matà a la rata, i a son atge
del llaurador també es menjà el formatge:
mostrant a tots que a voltes fa un amic,
si és codiciós, més mal que un enemic.

Vicent Olcina

T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell
i un llac on el temps s’endinsa
t’he vestit de dubtes
i una certesa profunda
 
 
amor que amb la nit
desgranes la llum
del collar dels dies
 
 
t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma
 
 
amor sense nom
on el temps s’endinsa i nia

Anna Montero 

CANT A MARXUQUERA

Dessota els peus pelosos d’un fort cinyell de serres
—immobles sentinelles que guarden de ses terres
                    el pa, la fe i virtut—
s’estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda,
bressada pel silenci solemne, que la inunda,
                    d’augusta solitud.
Darrere, l’alt Mondúver, que da la mà feresta
a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta
                    fins la blava Safor;
enfront, la Falconera de Beniopa, i l’alba
planura de Gandia; a un costat, el de Cotalba
                    castell de l’antigor.
No sé què té la terra rogenca de Marxuca,
que a ses tranquil·les portes jamai el mal hi truca
                    ni es sent de passió el bram;
ací sol hi ha silenci, remor d’arbres dolcíssima,
d’aucells xiuxiueig tendre, cançons de pau santíssima
                    dels fills colrats del camp.
Oh, els sagrats efluvis d’amor a la Terreta,
que lluiten per a eixir-se’n —com de fornal estreta—
                    d’aquells encesos cors!
Oh, les cançons austeres, prò prenyades de vida,
que surten de la rella, quan l’enfonsen ardida
                    els punys dels llauradors!...
Sovint sovint em llance gorets avall a oir-les
—assedegat de pàtria— per al pit esculpir-les
                    (voldria fer-ho ab foc,
car sóc un fill de l’horta i tinc el pit de ferro
i el meu bressol santíssim ha estat de flors un gerro
                    ’relat al cor d’un roc!)
i veig aquí la rella com el goret trosseja
i, en xocar contra terra, brunyida guspireja
                    ab xiscle amorosit,
i com cada guspira que en trau és colp que mata
la fam, la por i el vici, i un raig d’amor que esclata
                    per dar vida i delit.
Ah, sí! Que el vell aladre, ferint la dura terra,
és arma que no ensagna; no com l’arma de guerra
                    que branden els cabdills
ab llum de mort, que omplena les cases de tenebres,
de dol el cor i els ànims, de plors —ai!— les palpebres
                    de pares i de fills.
Oh vell forcat que brilles com ceptre d’un imperi
d’amor i d’esperança, de fe sense misteri,
                    de pau i de progrés;
bé està que brolle vida, al so de cançons fondes,
Marxuca, ton aimada, que tu ardorós fecondes
                    ab inefable bes.
Per xo plau-me mirar-te, catifa vermellosa
a claps, a claps brodada de la plata cendrosa
                    que et dan els olivars,
i d’eixes muntonades superbes d’or dolcíssim
ací i allà escampades, com un tresor riquíssim
                    penjant dels taronjars.
Per xo plau-me sentir-les, les parles enternides
que diuen les pinasses, vibrant amorosides,
                    als corcats garrofers,
i vore com la vinya els sarmentosos braços
allarga, per a estrényer entre rullosos llaços
                    els troncs dels ametlers.
I quina esgarrifança de pler sent en mes venes
quan naix la primavera damunt de tes carenes,
                    vestint-les de coscoll,
i deixa en la vall ampla de nostra Marxuquera
brodats de flors i brosta, de fruits tendra renglera
                    i blans llits de fenoll.
Llavors, són les vesprades totes un foc de pórpora,
i curruqueja tendra dins del pinar la tórtora,
                    i plora la poput,
i en el fenàs cloqueja i en el sembrat la guatla,
i la perdiu i llebre pasturen en l’espatla
                    del tossal conegut.
Llavors, es sent brunzenta remor de les abelles
que bresquen incansables les floretes novelles
                    dels aspres romanins.
Llavors, oh goig de l’ànima, com atre eixam, rumboses
vénen les fadrinetes a berenar gojoses
                    la mona sota els pins.
És Pasqua, i ben florida! Ja els capollets esclaten...
(els capollets tendríssims dels amorets que maten
                    van rumbejant als cors,
i, un temps febles flametes, s’aixequen, giravolten
després, i creixen, creixen, i un dia també es solten
                    florint humanes flors...)
Ninetes, dolces nines, guardeu vostra innocència,
que sou la clariana de l’horta de València,
                    l’amor d’aquesta vall!
Ninetes, dolces nines dels ulls de vostra mare,
balleu, canteu taranes; mes, ai!, no us desempare
                    la candor en el ball.
Llauradorets formosos, que sou fe i esperança
de nostra Marxuquera, ballant ballant la dansa
                    guardeu eixa candor;
llauradorets formosos, cors feels, pits per la lluita,
guardeu eix ponzellatge, que ha de dar rica fruita
                    quan vinga l’estior.
Ja arriba l’estiuada, brumint per la Marxuca:
els blats granats onegen, la vinya els pàmpols suca
                    dels grans raïms al pes;
pagesos de ma terra, al puny la falç roenta
segueu raïm i espigues —pa vostre i sang brusenta—:
                    Déu vos en fa mercés.
Colliu les blanques perles dels ametlers, les pomes
nacrades, els topazis dels garrofers, que comes
                    cobrixen fins al pla,
les vermelles cireres, els albercocs sucosos,
les peres sadollades, els melons farinosos...:
                    són besos que Ell us da!
I després beneïu-lo, i al cant de la cigala,
que naix i mor en l’arbre, feu-li, cantant, la gala
                    de cor, ànima i seny
des d’eixa vall sagrada de nostra Marxuquera,
vostre bressol i tomba, tranquil·la i engisera,
                    que sempre a Déu empeny.
Ben prompte ja, les pluges saonaran l’oliva,
puix la tardor s’acosta, i els grans bargins la viva
                    almàssera ompliran;
vostres suades aspres, vostres faenes llargues,
ab l’oli de la joia ja no seran amargues,
                    ans dolces se us faran.
Oh símbol de la vida, oliva sadollada,
que entre feixugues pedres ets fortament premsada...
                    i dónes oli suau!
Oh vida austera i dura dels fills del camp submisos,
de fe i amor reblida, que els fas a tots feliços
                    i els dónes forta pau.
Oh llum de nostres pares, sagrada fe, que banyes
la vall de Marxuquera i els cims de ses muntanyes
                    i els cors dels llauradors!
Oh solitud immensa, quietud de benaurança,
remor de les pinasses, cançons de la llaurança,
                    abelles, nines, flors...
Oh escut de nostra Pàtria, Marxuca, vall rogenca,
quan la tardor les fulles i flors sobre tu trenca
                    i et fa esgrogueir...
jo vull bressar mos somnis, jo vull bressar ma vida,
jo vull banyar mes penes en ta pau beneïda,
                    jo vull en tu morir!
Francesc M. Miret

DALT DE LA JUNGFRAU

Dalt de la Jungfrau,
vora del cel blau,
tindràs un palau
en cada nevera.
Quan de tard en tard
i avivant l’esguard
passarà l’isard,
sortiré a cacera.
Tindràs un mirall
en el blanc cristall
que muntanya avall
estén la gelada,
i un corrent gegant
formarà amb ton cant
l’eco palpitant
de la fondalada.
Tindràs un tresor
d’edelweis en flor,
les estrelles d’or
tindràs per llanternes...
Vine a la Jungfrau,
vora del cel blau,
a gosar en pau
de les neus eternes!
 
Apel·les Mestre

VOLDRIA...

Un vals voluptuós que al lluny desmaia,
una cambra embaumada de perfums,
i la llum de la tarda, que agonitza,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Notes d’aigua caient en el silenci,
la tebor d’una clara nit d’estiu,
el licor dels teus llavis..., la rotonda
de neu blanca que fan els gessamins.
Soletat, soletat al ple del dia
en un camp que enlluerne amb tanta llum,
l’ombra espessa d’un arbre, una au que cante,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
Una barca engronxant-se abandonada
per una aigua més clara que el cristall,
fresca brisa que el rostre ens acarone
i l’oblit del futur i del passat.
Una cambra luxosa allà en el vespre
on tot foren tapissos i velluts,
domassos i divans, sedes i randes,
per a dir-te, ma aimia, com te vullc.
I llavores, caigut dins de l’ensomni
del poeta de Pèrsia, Omar Khayyam,
sentir que estic vivint, i que és ma vida
una estrela que roda per l’espai.
Despertar un moment mig en tenebres,
contemplar els abismes dels teus ulls,
i sentir com un llamp... Un sol que passa!
Per a dir-te, ma aimia, com te vullc!
 
  Daniel Martínez Ferrando

AIXÍ COM CELL QUI EN LO SOMNI ES DELITA...

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.
Sentint estar en aguait ma dolor,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d’avenir en negun bé em pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.
Del temps present no em trobe amador,
mas del passat, que és no res e finit.
D’aquest pensar me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s’esforça ma dolor
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s’aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té son pensament 
per enemic, fent-li d’enuigs report,
e com lo vol d’algun plaer servir
li’n pren així com dona ab son infant,
que si verí li demana plorant
ha tan poc seny que no el sap contradir.
Fóra millor ma dolor soferir
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals qui em giten de saber
com del passat plaer me cové eixir.
Llas, mon delit dolor se converteix,
doble és l’afany aprés d’un poc repòs,
sí co el malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.
Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.

Ausiàs March

Filis llauradora

Filis llauradora,
que al sol dónes llustre,
joguet de crestall,
milacre de sucre,
al mirar tos ulls,
pastora, em desulle,
mes jo no, tu sí
que los ulls me furtes.
Entre les pestanyes
tan airosos juguen,
que tot lo donaire
d’altres ulls tripulen.
Si estan entre neu,
com me tiren purnes?
Com, sabent que em maten,
de mirar-me gusten?
El cel volgué fer
ab lo seu palustre
obra tan perfeta
que, per a que puguen
veure aqueix abril,
s'assomen les fruites
per les gelosies
de mil verdes fulles.
I així, tan perdut
estic quan apure
que tes dos esteles
mereixen ser llunes,
que volguera dar-te,
encara que em punxes,
allò que en lo cor
observen les xufes.

Jacinto Alonso Maluenda