Judith de Welp

Judith de Welp hi du el sol
damunt ses galtes de nina:
d’or i d’argent té el bressol,
los bolquers de seda fina.
En sent jorn, a vora d’ella
trobadors polsen llaüts,
i li donen la mamella
dames de nobles escuts;
mes sent nit, quan tot reposa,
lo diable als llavis li posa
sos mugrons escorreguts.
 
                             II
Judith de Welp ha somiat
que al front garlanda cenyia;
lo comte l’ha despertat:
«Munta a vavall, filla mia.
Quinze anys ha fet ta hermosura
i Ludovic vol muller:
sols de veure’t, sa ventura
lligaràs a ton voler...»
I ja la pols los amaga:
i callat a rerassaga
lo diable hi va d’escuder.
 
                             III
Judith de Welp és la flor
que al vell emperant agrada:
avui, al donar-li el cor,
la garlanda li ha donada.
Per la mà la conduïa
dintre el palau imperial;
los cavallers obren via
fins a la cambra nupcial.
Cau després la nit obscura;
i envolt en negra armadura
lo diable vetlla al portal.
 
                             IV
Judith de Welp a un galant
dóna un bes que l’encadena:
a la guerra és l’emperant;
una llàntia els enllumena.
Diu ella a un Crist anguniosa:
«Traieu-me est amor del pit!...»
S’ou en lo flam que reposa
d’un brumerot lo brunzit.
Ja el llum ha mort d’un cop d’ala;
i brilla al fons de la sala
l’esguard del diable enrogit.
 
                              V
Judith de Welp té a l’enfront
la cort i la clerecia;
groc Ludovic de l’afront
los Evangelis obria:
«Jureu aquí que sou pura;
que són crims eixos murmulls!»
Si ardida sa boca jura,
sa destra no, i tanca els ulls.
Que un braç resolt l’ha apartada,
i ha vist ab horror posada
l’urpa del diable en sos fulls.
 
                             VI
Judith de Welp ja és al clos.
No hi ha en sa llosa el sant arbre:
tan sols la vetlla en repòs,
de dia, un àngel de marbre.
Mes de nit, quan lo judici
ja apar la tempesta al lluny,
l’àngel s’acota ab desfici
i pels monts sa veu retruny:
«Deixonda’t: ja és tamps, ma esposa!»
I en va al marbre de la llosa
lo diable hi truca ab lo puny.
 
Àngel Guimerà