Filis llauradora

Filis llauradora,
que al sol dónes llustre,
joguet de crestall,
milacre de sucre,
al mirar tos ulls,
pastora, em desulle,
mes jo no, tu sí
que los ulls me furtes.
Entre les pestanyes
tan airosos juguen,
que tot lo donaire
d’altres ulls tripulen.
Si estan entre neu,
com me tiren purnes?
Com, sabent que em maten,
de mirar-me gusten?
El cel volgué fer
ab lo seu palustre
obra tan perfeta
que, per a que puguen
veure aqueix abril,
s'assomen les fruites
per les gelosies
de mil verdes fulles.
I així, tan perdut
estic quan apure
que tes dos esteles
mereixen ser llunes,
que volguera dar-te,
encara que em punxes,
allò que en lo cor
observen les xufes.

Jacinto Alonso Maluenda