CANÇÓ D'ENYORANÇA

Enyoro la vela lleugera,
el còdol blavís i lluent,
la vinya, la cala planera,
el núvol, la boira i el vent;
la corba suau de la platja
i la marinada frescal,
la barca que fuig de l’oratge
i aquell gallardet en el pal.
Enyoro la font amagada,
la branca menuda del pi,
la nuesa de la collada,
les herbes primes del camí,
els esbarzers i la caseta,
el degotís del rossinyol
i aquella costa dura i dreta
que va assecant-se sota el sol.
Enyoro el mar i la muntanya,
la feixa verda, l’erm grogós,
el remoreig de cada canya
en el camí silenciós,
i aquella veu tan tèbia i clara
i els ulls tan purs dins de la nit,
que fan el cel més ample encara
i més estelada la nit.
 
Tomàs Garcés

AMOR NO ES POT CLAMAR DE MI EN RES...

Amor no es pot clamar de mi en res
que no haja fet en mi quant ha pogut
en fer-me torts, per on só conegut
per ell qui só, com ell per mi qui és.
Jo comportant i ell fent, puix he fet més,
guanye l’honor que ell per mi ha perdut,
i així es veurà l’estat d’on és caigut
i on só assumpt, sofrint sos desplaers.
Bé crec que Amor, si en lo compte caiguera
de bé tan gran, que nunca mal me féra.
Ja fui tan molt com ara só no res,
i si res só, no allò que ser solia,
en mi què pot ser res que ja res sia
si per qui fui no só, puix ja no és?
Oh cru remei! Mas tan sens ell estic
que vull la mort; volgués-me ell almenys,
puix fent lo més, matant-me féu lo menys.
Mas no ho farà, que em té per enemic.
Més ho só jo, mon enemic mortal,
que vull lo bé de qui m’ha fet lo mal.
Ab tanta por me té lo mal present
que del passat ja casi no em record,
on sent si en mi tot sentiment és mort
sinó el voler sentir més lo que sent.
De qui tinc por ni quin perill m’espanta?
Què em poden fer que en mi ja fet no sia?
Sens cultivar est tros de terra mia,
n’ha tret Amor l’esplet i res no hi planta.
I així ho cull trist, fadat de males fades,
com de noguer lo fruit, a bastonades.

Joan Ferrandis d'Herèdia

BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.
S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.
No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.
Salvador Espriu